El parc central del Poblenou ha obert definitivament les portes el diumenge 6 de maig per acollir una gran riuada de ciutadans. Els veïns, desitjosos i sobretot encuriosits per conèixer el secret que amaguen els quatre contorns fortificats en que ha quedat dividida la zona verda promesa fa més de 10 anys, van fer petits els accessos al parc i van gaudir d’un esplèndid matí de primavera amenitzat per activitats i jocs diversos, acabant amb una també multitudinària arrossada popular.

L’equip municipal de Jordi Hereu va voler celebrar d’aquesta manera amb la màxima pompa i amb gran difusió a tota la ciutat el final d’una obra que considera emblemàtica per la seva transcendència urbana, però també estratègica pel que fa a la necessitat de prestigiar la imatge d’un consistori massa contestat en els darrers anys per les seves obres al 22@, sovint titllades de condescendents amb l’especulació; per la manca d’una política eficaç i a temps d’habitatge social; pel seu menyspreu amb el patrimoni industrial del Poblenou i Can Ricart; i per l’actitud xulesca, desafiant i desatinada d’alguns regidors de l’etapa Clos i que no sembla ara del tot esmenada per exemple al districte de Sant Martí.

Si a això se li suma la polèmica encara no tancada del recorregut urbà de l’AVE i, ara més darrerament, l’angoixa per la manca de pluges, s’entendrà que la celebració era doncs ansiejada des de l’ajuntament. Però Hereu va saber esperar fins després de les eleccions del passat 9 de març per fer brillar amb llum pròpia la seva presencia inaugural al Poblenou, un barri de la ciutat que ha estat especialment crític amb la gestió municipal (cal recordar el decret de divisió del Poblenou en cinc barris en contra del parer dels veïns) cosa que es va notar a les eleccions d’ara farà un any.

El dia abans de la inauguració l’alcalde va visitar el parc amb l’arquitecte Jean Nouvel i els mitjans de comunicació per fer declaracions, però ho va fer a porta tancada i sense públic pel temor de possibles crítiques. L’equip de Hereu no ha sabut fins ara respondre amb arguments a aquells que li retreuen aquesta obra que és elitista i conceptualment errònia per l’emmurallament d’un espai públic tan cèntric, per la seva fragmentació que mostra una incapacitat tècnica per resoldre la vialitat en una zona estratègica del districte, i per no haver volgut incorporar al parc els equipaments del conjunt patrimonial de Can Ricart, fet que mostra que la mal tancada ferida amb els ciutadans no cicatritza. El remat final que deixa l’alcalde sense munició és la manca de model participatiu que és el que ha fet que l’ajuntament restés tot el temps insensible a l’opinió ciutadana. Bastant més que un símptoma indicatiu del tarannà de l’alcaldia de Jordi Hereu que no ha sabut encara corregir

Conscient que la Comissió feia una valoració crítica del procés de gestació del Parc Central l’Ajuntament no va acceptar que cap representant seu parlés en l’acte inaugural. Aquesta comissió, formada pels blocs d’habitatges colindants al Parc (el grup Civit i el CER Bac de Roda) i les dues associacions de veïns de la zona, va ser creada quan es va anunciar que es faria aquest parc i va ser avalada pel propi l’Ajuntament per canalitzar la participació del veïnat. Però el diumenge, malgrat la petició de la Comissió va ser el mateix Ajuntament qui va decidir quin veí havia de parlar i què no havia de dir. No sabem si aquesta actitud obeeix a un menyspreu que per l’Ajuntament deuen merèixer aquestes entitats o per la por de sentir-se qüestionat públicament. En tot cas, és un fet molt greu i mostra una nul·la elegància democràtica. Segurament, l’administració no és conscient que aquesta actitud avala d’una manera definitiva la crítica al procés participatiu que la Comissió indicava en el full de valoració que va repartir al Parc.

Parlament de la inauguració

Però aquest fet és la punta de les maniobres que va fer el Consistori per convertir la inauguració en un passeig triomfal. Les autoritats en ple van intentar inaugurar el parc, i així els mitjans de comunicació ho van transmetre, dissabte al matí quan encara era un espai tancat. Després, al veure que era molt esperpèntic fer una inauguració sense el veïnat, van rectificar, però van mantenir en secret l’hora de l’acte per tal de despistar els treballadors de parcs i jardins que amb pancartes es volien fer sentir.

Els afectats es queixen que no han rebut ni una trucada d’Acció Social Vint-i-quatre veïns, obligats a anar a viure de lloguer o amb la família

Maria Favà (Avui)

“Fins ara no ha aparegut ningú del govern; ni tan sols una telefonada”, expliquen, dolguts, els veïns de l’edifici del carrer Andrade amb Rambla Prim que el passat 17 de març va patir una explosió de gas provocada per una veïna. Ara, aconsellats pels advocats que els assessoren, han demanat una entrevista urgent amb la consellera d’Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, i esperen poder-li exposar les seves queixes aquesta mateixa setmana.

Entre ahir i avui, els últims 24 veïns que estaven allotjats a l’hotel Atenes de l’avinguda Meridiana hauran d’abandonar les habitacions i anar a un pis pont de lloguer o a cases de familiars fins que puguin tornar a casa. “Jo de moment vaig a casa d’una filla i tan aviat com pugui em traslladaré a un pis de lloguer que ja tinc emparaulat. Però trobar un pis per a poc mesos i moblat és molt més difícil del que la gent es pensa”, explica el veí del 3r 4a, Salvador Mañoses, que és alhora portaveu de l’escala i president de l’associació de veïns La Palmera, l’entitat en la qual s’han aixoplugat els afectats.

Ahir al matí es va celebrar al jutjat nº 41 de Via Laietana el judici per desnonar a la Margarita, el Carles i l'Agustí; tres veïns de La Barceloneta sense recursos econòmics que són els primers afectats pel "pla dels ascensors" Un grup de veïns s'ha reunit a les portes del jutjat per donar suport als afectats, amb una pancarta que deia "contractes de cinc anys: i al veí qui el protegeix?"

El pla de l’Executiu central no aporta prou aigua a l’àrea de BCN
Als embassaments queden 62 hm3 abans del col.lapse, i el Segre subministraria 32 hm3
El Govern vol que a la tardor només la meitat del consum depengui dels pantans

Xabier Barrena, Barcelona (El Periódico)

El poc que se sap dels plans de l’Executiu central no basta per substituir l’aportació puntual del Segre que, segons el Govern, era clau per evitar les restriccions del subministrament de l’àrea de Barcelona. Els 1,5 metres cúbics per segon –32 hectòmetres en vuit mesos– que havien d’agafar el túnel del Cadí cap al Llobregat són una fita difícilment igualable a curt termini pel transvasament de l’Ebre proposat divendres per María Teresa Fernández de la Vega.

La primera premissa és que el mateix Executiu que va derogar el transvasament de l’Ebre proposat pel PP no advocarà per captar més aigua d’aquest riu de la que ja es capta. Actualment, entre els regants del marge dret i els de l’esquerre, el riu perd, a Xerta, 48 metres cúbics per segon, 1.492 hectòmetres cúbics anuals. D’aquests 48, només tres dels quatre que preveu la llei se’n van al Camp de Tarragona, en virtut del minitransvasament del 1989. Aquí apareix un metre cúbic per segon susceptible de fer arribar a Barcelona. L’altre 0,5 –fins a igualar el transvasament del Segre– hauria de provenir, necessàriament, del que els regants utilitzen per als camps.

ESPAI I TEMPS D’OBRES
Una vegada resolta la qüestió del quant, el quan i el com afegeixen més dificultat a l’assumpte. Com la Conselleria de Medi Ambient no s’ha cansat de repetir, la canonada que arriba a Cunit –el punt de la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT) més pròxim a la d’Aigües Ter Llobregat (ATLL)– només permet el pas de 300 litres per segon. Un cinquè del previst al Segre. De gairebé quatre hectòmetres mensuals a uns 0,8. La prolongació d’aquesta canonada en vuit quilòmetres, els que separen Cunit i Cubelles, no presenta cap complicació i estaria a punt a la tardor, quan Barcelona la necessita.
L’opció per complementar la prolongació del minitransvasament de Tarragona és construir, simultàniament a la Cunit-Cubelles, una interconnexió entre conques de gran capacitat, per on passarien els mil litres per segon excedentaris de Tarragona. El projecte més ràpid és el que fa anys es va estudiar i uneix el Vendrell i Vilafranca del Penedès d’una llargada de 25 quilòmetres. El termini d’obres encara no s’ha quantificat, tot i que són molts els que dubten que estigui a temps d’evitar l’arribada de les restriccions d’aigua.

Els gossos creixen i el problema també. Ja fa un any que un grup de voluntaris del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia es va posar en contacte amb aquesta secció per explicar la situació de “precarietat” que viuen els gossos del centre des que es van abolir els sacrificis. Si el 2007, les queixes es referien a l’aplicació d’una normativa que regula l’activitat dels voluntaris que passegen els animals, que, segons ells, “era excessivament estricta” i anava “en detriment dels animals”, el problema de la sobreocupació de les instal·lacions ha tornat a centrar les atencions de l’AVUI. Fa un any es va apuntar com a solució al problema la instal·lació d’un gran parc d’acollida d’animals a Santa Perpètua de Mogoda. No obstant això, aquest mes, l’Associació d’Amics i Voluntaris de la Gossera de Barcelona ha tornat a posar sobre la taula la situació del centre: “Molts gossos de mida gran estan tancats gairebé tot el dia en gàbies que quedarien petites fins i tot a un gos pequinès”. El problema, però, és que ara el projecte del nou recinte està aturat, perquè l’Ajuntament de Santa Perpètua no l’accepta.

barcelonaldia | Abril 6, 2008

La notícia del lector (Avui)

Captaires, toxicòmans i estudiants: veïnatge forçat a l’Escola Massana

Els ionquis es multipliquen als jardins de Rubió i Lluch, coneguts com els de la Santa Creu. Així ho han denunciat alguns alumnes de l’Escola Massana que fan servir aquest espai com a pati i han vist com darrerament la convivència s’ha fet més complicada. “Mai hi havia hagut cap problema, fins i tot sabíem els noms dels cinc o sis ionquis que hi havia i teníem un cert bon rotllo amb ells, però en l’últim any han passat de ser cinc a ser 24, i ja no hi ha tan bon rotllo”, explicava l’Anna, una alumna de segon de batxillerat que ja està avesada a compartir espai amb les xeringues. Els alumnes alertaven, a més, que la perillositat va més enllà de la imatge del lloc i que ja han vist diversos robatoris.

El director del centre, Ferran Signes, tot i assegurar que aquesta situació ve dels anys 80 i que “no hi ha un neguit diari ni majoritari entre els alumnes”, assumeix que és un problema que va a més i explica que la junta directiva de l’escola ha demanat més presència policial. El conflicte, però, no és fàcil de controlar, perquè la Guàrdia Urbana no pot intervenir-hi si no hi ha delicte. No obstant això, asseguren que han incrementat la vigilància a la zona.

DECLARACIÓ DEL CINQUÈ TINENT D’ALCALDE

A la ciutat hi ha entre 800 i 900 indigents, tant individus com en grups, segons el consistori
Gomà nega que la millora dels serveis socials tingui un ‘efecte crida’

EFE (El Periódico)
El cinquè tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Gomà, ha negat que la millora de serveis socials de la ciutat estigui ocasionant un efecte crida entre els indigents de fora de la capital catalana, tot i ha reconegut l’augment del nombre de persones que dormen al carrer. Segons les dades del consistori, a la ciutat hi ha, de forma simultània, entre 800 i 900 indigents, tant persones que estan soles com grups d’assentaments.

El regidor d’Acció Social ha assegurat que el consistori no ha identificat aquest suposat efecte crida vinculat a l’expansió de serveis socials, i ha recordat que Barcelona té sempre un efecte de “capitalitat” en tots els àmbits, cultura, infraestructura, “i també el té en exclusió social”.

Permanents i circumstancials

El regidor afirma que hi ha dos tipus de persones que dormen a la via pública: un de tipus social, els verdaders sense sostre, i un altre de tipus més cultural, “una opció circumstancial de ser transeünt en una ciutat en què fa bon temps, com és el cas de Barcelona”. Aquest últim col·lectiu el formen especialment joves d’origen europeu que passen per la ciutat i amb els quals, segons Gomà, “els dispositius de Serveis Socials poc hi poden fer”.

No per haver esperat tant deixarem de celebrar que tenim un nou parc.

La dinàmica urbanística sorgida fa setze anys amb el Pla de l’Obertura de la Diagonal, que preveia l’existència d’aquest parc, ha donat prioritat al fort creixement immobiliari de la zona i ha deixat en darrer terme la creació d’aquesta zona verda. En aquests moments no podem oblidar que el parc s’ha construït sobre la runa del, ara desaparegut, carrer Puigmal i del passatge del Marquès de Santa Isabel i recordem el tràngol dur que han passat els que allí hi vivien, malgrat que al final la majoria d’ells continuen vivint a la zona i podran gaudir del nou parc.

Aquest parc neix amb greus defectes de concepció:

És un parc dividit en quatre trossos.

                      Les al·legacions presentades per les entitats sotasignants en què indicaven que el trànsit reduït no justificava aquesta partició van ser rebutjades. No s’entén que, quan és políticament correcte pacificar el trànsit de la ciutat, s’obrin en una zona verda carrers que abans no existien.

• És un parc, tal com ho simbolitzen els seus murs, que no està integrat en el barri. L’Ajuntament quan va escollir el projecte de Jean Nouvel va prendre l’opció de crear un parc que pretén crear una atmosfera reclosa en si mateixa, tancada i aïllada de l’exterior. Això no desmereix les virtuts de l’original projecte de Jean Nouvel, que es podia haver fet, amb el mateix èxit, en qualsevol altra ciutat. Però en un Poblenou sotmès a una mutació profunda, no es pot desaprofitar cap actuació en els espais públics per reforçar els elements identitaris. Es perd la gran oportunitat d’enllaçar el parc amb l’espai públic adjacent de Can Ricart, que gràcies a la pressió veïnal està en tràmit de ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. La històrica carretera de Mataró –el carrer Pere IV- queda absolutament desdibuixada al seu pas pel Parc. I sort que, gràcies a la intervenció dels veïns, es va poder salvar in extremis Oliva Artés. Seria molt adient que el projectat Museu del Treball de la Ciutat anés al Poblenou i en concret en aquestes naus.

Imatge d'una de les centrals nuclears catalanes

S'HA MANTINGUT EN SECRET

La central nuclear d'Ascó va patir una fuga, fa aproximadament un mes, que es va mantenir en secret, segons ha denunciat Greenpeace en un comunicat en el qual demanen "explicaciones urgentes". "Greenpeace ha podido conocer que se han detectado niveles importantes de contaminación radiactiva (al menos 5 Curios) por partículas de cobalto, manganeso y otros elementos, en el exterior de la central nuclear de Ascó, en Tarragona. La contaminación radiactiva se ha encontrado de momento en vallados, tejados y muchas otras zonas de la instalación nuclear, y no se excluye que se haya extendido más allá, debido al viento y a las condiciones meteorológicas", expliquen.

"Según la información de que dispone Greenpeace, el accidente puede haberse debido a una fuga de ese material radiactivo debido a un fallo en alguno de los procesos de la depuración y filtrado del agua sumamente radiactiva (que ha pasado por el núcleo del reactor) durante la pasada recarga de combustible (de octubre de 2007).