Ja fa temps que el meu barcelonisme és de tall resistencialista. Després d'una activa dècada dels noranta amb fidelitat absoluta i presencial al cruyffisme, la cosa ha anat inevitablement a menys.
Ja fa temps que el meu barcelonisme és de tall resistencialista. Després d'una activa dècada dels noranta amb fidelitat absoluta i presencial al cruyffisme, la cosa ha anat inevitablement a menys. Aquest meu és ara un barcelonisme passiu que com a molt m'obliga a encendre la tele els dissabtes i de tant en tant em duu al bar de la Plaça Osca a amorrar-me a la pantalla gegant. El meu barcelonisme, en definitiva, és sobretot un antimadridisme que, en dies com el d'ahir em fa anar malament de ventre.
Ahir, imaginant que la cosa podia anar com va fer-ho vaig fer allò més alienant que es pot fer en aquests casos: engegar el Programa Padre i posar-me a mentir a Hisenda tant com el meu sentit de la dignitat i els meus coneixements fiscals em permeten. I és que ja fa massa dies que dura això. Estadísticament, com és possible que el Madrid guanyi tants partits seguits en els darrers minuts? Estadísticament, com és possible que el Barça encaixi tants gols en aquests mateixos darrers minuts? Ahir, ja vam arribar al paroxisme. Només hi ha una explicació: els jugadors del Barça ja fa molt de temps que estan enfonsats. I amb ells, una part molt majoritària dels catalans.
Lluny del televisor i de la ràdio, escoltava ahir la cridòria als carrers d'Hostafranchs. Quedaven quinze minuts pel final del partit i tot eren petards i alegria. Després el silenci: ja sabia què havia passat. S'imposa ara un símil entre l'estat anímic del Barça aquests darreres mesos i l'estat anímic de la població. Particularment a partir de l'1 de novembre passat. Com deia ahir un amic, si el Barça guanya tot ho amaga, si no ho fa la misèria global es fa més evident.
