La llei estipula que no hi ha excepcions perquè fins i tot els casals d'avis hagin de pagar per tenir un aparell de televisió
- girona -
J.M.SEBASTIAN
La Societat General d'Autors d'Espanya (SGAE) defensa amb totes les armes que tothom que faci ús de música o espectacles, sigui en la circumstància que sigui, estigui subjecte a pagar drets d'autor, sense excepcions. De fet, la llei, en aquest sentit, els empara. Es fa difícil d'entendre, però, per als qui organitzen actes sense afany de lucre i, fins i tot, benèfics, quan se'ls presenta el delegat de zona de la SGAE a reclamar la quota pertinent pels drets d'autor. Un dels casos més extrems d'aquesta situació es produeix, per exemple, en les llars de gent gran quan se'ls exigeix el pagament de la quota, simplement per disposar de televisor o en els balls que acostumen a organitzar, sovint amb un sol músic o un aparell. La SGAE diu que es limita a defensar els seus associats.
Un impost?, una taxa?, una recaptació? o un dret? Aquestes són les diferents visions de la polèmica entre la SGAE i l'ús de la música, entreteniment o espectacles que han estat creats per algú.
La llei estableix de manera clara que emetre música en un autocar, en un bar, en un casal d'avis, en un aeroport, a la consulta del dentista, al bar de la cantonada, a la sala de televisió d'un casal de la gent gran, als pastorets, a les sardanes, en un esbart dansaire o a través de la línia telefònica, d'un transistor, un televisor, fil musical o un aparell reproductor de CD, o en directe, comporta l'obligació de pagar la quota estipulada pels drets d'autor i que gestiona majoritàriament la SGAE.
Des d'aquest organisme defensen que es tracta d'una mesura justa que sols pretén defensar que l'autor i, per tant, el màxim responsable d'allò de què tothom fa ús, cobri la part que es considera que li correspon.
Tot i així, els casos com el del casal de la gent gran del Ripollès, que va rebre la visita dels exigents cobradors, no es poden generalitzar, i tot depèn del zel de cada delegat de zona, tot i que des de la delegació de la SGAE a Barcelona ho neguin. Això s'evidencia segons el tracte a cada territori. Sí, però, que sembla que darrerament la SGAE esperona els seus delegats perquè pagui tothom, excepte l'Església, ja que no hi ha constància que es cobri pels cants litúrgics o els concerts d'orgue o harmònium.
A la Garrotxa, per exemple, la SGAE només cobra drets d'autor al casal dels avis de Sant Joan les Fonts, a part dels que corresponen a les festes majors. Ho fa des de fa dos anys. A les Planes d'Hostoles, el nou equip de govern va heretar un deute de 2.000 euros pels drets d'autor que la societat li va reclamar pel període 2001-08, que ara ha fet efectiu.
A Castelló d'Empúries, un altre exemple, fonts de l'Ajuntament expliquen que la SGAE cobra des de fa temps per tots els actes musicals que es fan, fins i tot els que són de caràcter benèfic.
A més, apunten que s'han trobat algun cas en què el mateix artista en el contracte demana que no es pagui el cànon a la SGAE pels drets d'autor. És el cas de la companyia de teatre i espectacles musicals Nando Massaneda, que actuarà pròximament al municipi.
13,52
euros.
És el que cobra actualment la SGAE cada mes a cafeteries, bars, restaurants o casals d'avis per tenir un aparell de televisió en marxa.
Si el reproductor només és de música, especificant que tant és que sigui «mecànic com electrònic», curiosament el preu s'incrementa fins als 19,02 euros mensuals, IVA a part en tots els casos.
Si es fa amb un vídeo, és a dir, que el propietari de l'establiment té l'opció d'escollir la música i les imatges, el preu s'enfila fins als 78,31 euros cada mes. Tampoc s'escapa de la SGAE la clàssica BBC (bodes, batejos i comunions). En aquest cas si la xifra no passa dels 75 comensals, el preu estipulat és de 105,57 euros. En el cas que siguin més els entaulats, cal pagar un suplement de 0,42 euros per cadascun de més.
Per als locals on es considera que la música forma part de l'ambient necessari, usar un aparell de música val 84, 46 euros al mes, sempre que el local no superi els 100 metres quadrats.
El president del Consell del Ripollès demana màniga ampla a la SGAE
J.CASAS
Un grup de gent gran assistint a un espectacle subjecte de pagament a la SGAE.
El president del Consell del Ripollès, Enric Pérez, va demanar en una reunió amb la SGAE que tingui màniga ampla amb els casals d'avis i entitats en general a l'hora de cobrar els drets d'autor. Al Ripollès, des del 2007, paga el cànon el casal de Ribes de Freser. «En cas contrari, demostrarà un afany recaptador que no toca i que li pot ser contraproduent des del punt de vista social», ha afirmat. Pérez va traslladar a la SGAE les reivindicacions d'alguns alcaldes ripollesos que s'havien queixat el setembre passat per les reclamacions de drets d'autor dels balls de les festes majors i que consideraven abusius, tenint en compte que no cobraven entrada. «Ens vam reunir i vam posar el comptador a zero després de buscar un punt d'entesa», ha indicat. Pérez ha dit també que va demanar a la SGAE que els inspectors de la zona guardin les formes a l'hora de tractar amb els ajuntaments.
L'alcalde d'Ogassa, Ramon Tubert, va ser el qui es va queixar primer en aquest sentit i el que va dur el tema al consell d'alcaldes del Ripollès. Allà, tots plegats van acordar fer front comú contra el que ells consideraven un abús per part de la societat d'autors.
Monopoli franquista
A l'Estat espanyol hi ha fins a vuit gestores de drets d'autor. La majoria, però, estan especialitzades en arts diferents de la música o de l'espectacle (escriptura, pintura, etc.). La gran majoria de creadors relacionats amb la música i l'espectacle pertanyen, però, a l'omnipotent SGAE. L'explicació cal buscar-la també en la seva història. En l'època de la Segona República (1931-1939) hi havia diverses associacions que vetllaven pels drets dels autors i cadascuna intentava representar el nombre màxim de socis. Amb l'arribada del franquisme, però, la SGAE es va convertir en l'entitat única per controlar els drets d'autor. No va ser fins a principis dels vuitanta que van sorgir altres gestores, molt més minoritàries, que han acabat especialitzant-se en altres àmbits. Actualment la SGAE compra teatres i munta empreses gestores d'espectacles, a més de repartir els dividends als seus autors.
Pactes puntuals
La SGAE presenta cada any una tarifa a aplicar en cada cas que requereix l'aprovació del Ministeri de Cultura. Entitats i ajuntaments expliquen, però, que cada cas es pot negociar. Fonts de la SGAE ho neguen, però un tècnic jurídic que hi ha de negociar tot sovint en nom d'algun ajuntament assegura que és cert, malgrat que reconeix que «solen ser ossos durs de rosegar». Això es pot fer, en moltes ocasions, per la dificultat d'esbrinar quantes hores ha estat un aparell reproductor engegat en un local públic, per l'afluència de públic, etc. ja que les tarifes són extremadament complexes. La llista per aplicar-les en cada cas ocupa, ni més ni menys, que 274 folis. Tot i que la SGAE només defensa els seus associats i els d'altres gestores associades, sempre és qui ha fet ús de la música qui ha de demostrar que no vulnera cap dret d'un músic associat a la gestora. Si només s'emet música d'algú que no està associat a la SGAE no cal pagar.
Pagar dos cops
El cas dels perruquers de Barcelona, que demanen que els clients es portin la seva pròpia música, ha evidenciat una qüestió legal delicada per a la SGAE. Hi ha molts establiments, com ara precisament algunes perruqueries, consultes mèdiques, etc, que paguen una quota a una empresa que els proporciona música ambiental. És el cas del fil musical. En aquests casos són les empreses que subministren la música les que paguen religiosament els drets d'autor. Legalment, no els poden tornar a cobrar. Sembla, però, que hi ha delegats amb un excés de zel. Per evitar aquestes situacions, la SGAE sempre intenta establir pactes amb associacions gremials per aplicar una quota única als associats a cada gremi. Per exemple, els hotels o les associacions d'hotelers que formen part de la CEHAT (Confederació Espanyola d'Hotels i Albergs Turístics) gaudeixen d'una tarifa reduïda a l'hora de pagar drets d'autor.
El Punt.cat
26-01-2010
