Entrevista a Joan Manuel Serrat, que acaba de publicar el seu nou treball, el segon que dedica al poeta d’Oriola
Marta Porter
Aquesta setmana apareix el nou disc de Joan Manuel Serrat, Hijo de la luz y de la sombra, un grapat de cançons escrites a partir dels poemes de Miguel Hernández, el segon que el cantantautor dedica al poeta.
Un fill més?
Ui no!, un fill és una cosa completament diferent, és una relació de generositat, és donar-ho tot sense tenir la més mínima esperança de recompensa.
Aleshores què representa per vostè fer un nou disc?
A aquestes alçades del partit, acabar un nou disc és acomplir un desig. Quan comences tens una il·lusió i acabar-lo i que s’aproximi al que t’esperaves, és una satisfacció. I també és un repte. És col·locar el que fas a l’abast dels altres, i esperar-ne el judici. Aquestes són les regles del joc i jo l’espero amb confiança i serenitat.
Juga amb l’avantatge d’un públic incondicional.
No és tant que cregui que el que faig té la garantia de l’èxit sinó que aquest serà un treball que sorprendrà. La gent no podrà evitar fer una referència al disc que vaig fer el 1972, però el tractament i els poemes escollits són molt diferents. Volia fer una cosa diferent per celebrar el centenari del naixement de l’amic.
Aquest abasta un Miguel Hernández més complet.
Sí, va des de les cançons d’adolescència, com La palmera levantina, fins pràcticament al seu darrer gran poema, Hijo de la luz y de la sombra. Tret de Perito en lunas, que no vaig musicar perquè aquelles octaves reals són molt gongorianes, he buscat poesia intemporal i gens enrevessada, amb un argumentari absolutament vigent avui, com a El hambre, un poema del 1937 que parla del concepte de la fam com a enemiga de l’home, com a eina que l’home utilitza per dominar l’home. També hi ha la seva poesia catòlica, la de preguerra, coses de Vientos del pueblo i El hombre acecha, i de l’última part del Cancionero y romancero de ausencias, que és una poesia molt rica, madura, rodona i musical.
Es refereix a Miguel Hernández amb la paraula “amic”...
És que hi tinc una sensació de fraternitat. Tinc una relació molt propera i afectuosa amb ell i les seves circumstàncies que han generat un sentiment proper d’amistat.
Creu que és un poeta prou conegut?
No. És un poeta molt desconegut, només se’n coneixen quatre coses, però tota la seva poesia és absolutament vigent, no està ancorada al temps ni a les coses que li van passar sinó que, com tota bona obra, traspassa les barreres del temps i de les circumstàncies. Qui s’hi endinsi descobrirà un món molt proper i commovedor.
El disc que li va dedicar el 1972 va sortir en ple franquisme. Han passat gairebé 40 anys i tant la societat com la política han canviat molt.
La figura de Miguel Hernández, l’any 1972, estava molt lligada a l’antifranquisme quan el franquisme estava al poder. Hi havia un simbolisme de combat directe. Cantar Hernández l’any 1972 representava cantar un home assassinat a les presons del franquisme, per tant cantar a una víctima del règim que t’estava governant. En aquests moments aquestes circumstàncies no es produeixen, estem en una situació força diferent encara que ens trobem amb flash-backs del franquisme que ens cauen al damunt, com les dificultats que té la llei de memòria històrica per poder existir, o trobar-se el jutge Garzón a punt d’anar a la presó per demanar responsabilitats de crims comesos pel franquisme i empès a la presó per partits tan poc democràtics i tan implicats en aquells crims com la Falange. Això amb el vistiplau d’una judicatura que va jurar lleialtat al franquisme. Tot això és aquí i nosaltres vivim millor, malgrat tot. Quan les coses no es fan bé en el seu moment, caldrà fer-les bé en un altre moment, s’hauran de corregir.
El disc surt el 23 de febrer i la gira comença al març. Passarà per Barcelona?
Primer hi ha gira per l’Estat, parant a Barcelona la primera setmana de juliol al Teatre Grec, i a partir de novembre cap a Sud-amèrica. L’espectacle està muntat com un monogràfic on només cantaré cançons de Miguel Hernández; no hi haurà cap cançó meva, i espero que la gent ho entengui. El que sí que recupero són alguns temes del disc anterior, la Elegía a Ramón Sijé, les Nanas de la cebolla, El niño yuntero, Llegó con tres heridas, Para la libertad, cançons que la gent coneix. El grup de músics és molt potent, de la qualitat del Kitflus, el Miralles, el Merlo... i l’escenografia està basada en les pel·lícules que sobre Miguel Hernández han fet dinou directors del cinema.
Musicalment, ha treballat amb Joan Albert Amargós, un músic amb molts registres oberts.
Sí, el 1976 vam començar a treballar junts a Música Urbana, després hem fet junts el disc simfònic i ara aquest. Amargós no és que sigui un home amb molts registres oberts sinó que ell és un registre obert, des de la música clàssica a la popular, no hi ha res que li sigui estrany. Jo he intentat que totes les músiques que acompanyen els poemes naixessin d’una manera fàcil, les he deixat néixer, sense pressionar-les ni escanyar-les, i si no sortia res les deixava i hi tornava al cap d’uns dies. I n’ha resultat un disc inusualment llarg.
Com es fa una cançó?
No hi ha un mètode, crec que s’ajusta molt a la personalitat de cadascú, a les seves capacitats i a l’estat anímic en un moment determinat. En el meu cas passa per l’esforç, la dedicació i el treball, aquesta cosa tan espantosa a la qual vam ser comdemnats per una poma que em sembla que va ser una figa, i no és una metàfora! Jo passo per dedicar-hi hores i posar-hi temps, com quasi tot a la meva vida. Envejo profundament aquells que diuen, i dic diuen, que tot els raja molt fàcilment. Jo, francament, en conec molt pocs. Pràcticament diria que tots els que conec i que tenen feines que trobo interessants, han d’acabar humiliats pel jou del treball.
Fins quan seguirà cantant?
Sempre que en tingui ganes. Sembla una grolleria aquesta resposta, però per cantar se n’ha de tenir ganes. I jo seguiré mentre en tingui ganes, mentre pugui fer-ho i mentre em deixin fer-ho.
Avui.cat
30-02-2010
