Mireu la foto d'aquest missatge. No sé si a vosaltres us diu moltes coses, però per a mi és una imatge molt important. Parla per si mateixa.

Sabeu on és? És la placeta del carrer de l'Espiga.

Aquesta placeta és el lloc on vaig passar moltes estones de la meva infantesa jugant amb els altres nens del carrer. No hi havia res. Quedava una barra paral·lela davant del número 5, però rès més. Ni jocs, ni jardíns. Ni rès.
Els anys van anar passant i la placeta va quedar abandonada. Es va provar amb unes pistes de petanca que no van funcionar, i els veïns van oblidar aquell espai. Silenci, abandonament, desaprofitament. S'hi van plantar arbres, però l'espai va seguir sense ser de la gent. Un pipicà. Rès més. Gent passant sense aturar-se. Silenci.

Però avui he vist per primera vegada a la meva vida color en aquell espai. El color que dóna al carrer veure nens jugant en el nou parc infantil. El soroll de l'alegria, del joc. Nens corrent, baixant pels tobogans, gronxant-se. Veïns asseguts als bancs. He sentit la sensació de que la placeta de l'Espiga s'havia convertit, de cop, en un espai del barri, en una part de la meva ciutat, en aquell ambient en el que vull viure.

Vindran incívics, potser aquests mateixos pares deixaran que els seus fills ho destrocin, no sé quant durarà, però el que ja no em podran treure mai és la sensació d'haver sentit un espai viu, d'estar en una placeta plena de nens, agradable i nova, la sensació d'haver recuperat pel meu barri aquella placeta que tants records em porta i que tant he estimat.