Vanessa Fuentes
Barcelona
Des del 1992, arran dels Jocs Paralímpics de Barcelona, es va promoure tot un dispositiu proaccessibilitat per millorar la qualitat de vida de les persones amb mobilitat reduïda. Es van posar més rampes als autobusos, es van fer ascensors per accedir al metro, es van construir guals, es van instal.lar semàfors amb acústica i fins i tot van crear un servei de taxis adaptats que anava de porta a porta.
Tot semblava indicar que s’avançava cap a la nostra integració social en tots els àmbits, ja que se’ns facilitaven els accessos a l’educació, a la feina i l’oci. Però ara, amb el pretext que tenim combinacions suficients de busos per arribar a les destinacions corresponents, ens trobem amb la clara restricció d’aquest servei de taxis adaptats que anaven de porta a porta. Han reduït l’oferta sense tenir en compte les necessitats de cada usuari. Una persona tetraplègica i amb dificultats per comunicar-se no pot agafar sola autobusos, cordar-se el cinturó i demanar que algú li passi la targeta per la màquina. Tampoc podem permetre que ens facin anar acompanyats de terceres persones a tot arreu, ja que es redueix la nostra autonomia i el nostre minso pressupost. Això sí, es disminueix la despesa de l’Administració municipal.
És un objectiu fonamental per a les persones amb diversitat funcional aconseguir la màxima independència. El taxi de porta a porta ens dóna l’opció de desplaçar-nos per Barcelona i els voltants. Per aquesta raó ens sembla injusta la reducció, la restricció o la supressió d’aquest servei sense fer prèviament una valoració de qui pot o no pot agafar els transports de la xarxa metropolitana de Barcelona.
El Periódico
23-07-07
