Un 11 de setembre diferent, a nivell personal. No m'he mogut de casa. He dormit, he llegit, he respost algun mail i he covat un constipat que, vint-i-quatre hores més tard, ja sembla haver desaparegut. Un 11 de setembre des del menjador de casa, sense ofrenes florals, passejos per davant de l'estàtua de Rafael de Casanovas ni aglomeracions al Fossar de les Moreres, es fa un pèl estrany.
En un moment he mirat l'edifici de davant de casa i he volgut veure un paral·lelisme amb el que es cou ara al país: una estelada per balcó. He pensat fer-ne una foto per al bloc però m'ha fet mandra.
També he pensat en les polèmiques estúpides dels que han d'omplir la seva columna política setmanal: ara es tracta de dirimir entre la cosa nacional i la cosa econòmico-pragmàtica. Gran idea! I gràcies a e-notícies (un dia d'aquests en faré un post) he pogut veure a l'omnipresent Hèctor Lòpez i a l'histriònic, impúdic i profeta autoproclamat Joel Joan emulant en Xirinacs però sense la matèria grisa d'aquest. Un any més, els mateixos companys de camí. Què hi farem.
Al vespre, l'homenatge del Govern als presidents Maragall i Pujol vist per televisió. El primer amb un discurs ple de giragonses i clucades d'ull a un nacionalisme al qual mai ha militat. El segon, amb un discurs institucional, ferm i tant coherent amb la seva trajectòria política que crec que ja me'l sabia abans d'escoltar-lo. La cirereta, en Montilla parlant de l'acte de renaixement als expresidents quan volia dir de reconeixement. Per això faig zapping tant aviat el veig, sóc massa sensible a la vergonya aliena.
Publicat per dav, 11 Setembre 2007
