Aquest és un article que em va venir al cap quan reflexionava a mig camí entre Indro Montanelli i el retrovisor de la moto. Ha aparegut aquest matí al diari Avui. Em sembla que m'estic fent gran... 

L'altre dia em van trucar a casa per fer-me una enquesta. Darrerament cada cop truquen més per a aquesta mena de menesters. Aquest cop no es tractava de la coneguda entrevista trampa que acaba en venda de producte o recollida de dades per a usos comercials. Es tractava d'una enquesta municipal per conèixer el meu grau de satisfacció amb els serveis de l'Ajuntament i, ai, el meu parer sobre el grau de civisme a la ciutat. Estalviaré detalls superflus als lectors. El que l'entrevistat podia imaginar darrere d'aquelles preguntes era un majestuós interrogant sobre com adreçar el problema de l'incivisme. En el qüestionari es plantejaven possibles respostes que abordaven el tema a les palpentes. Què calia fer: reforçar la presència policial, augmentar les inspeccions, fer campanyes publicitàries, incrementar la duresa de les lleis? L'entrevistat n'havia de triar alguna i, cosa estranya, donar exemples de com avaluar i resoldre situacions d'incivisme.

A banda d'una certa desorientació sobre el tema tractat, de l'entrevista fonamentalment sobresortia una inquietud que sembla que s'estén: això de la conducta cívica sembla que va a menys. Del perquè de tot plegat, podem sense gaire esforç intuir-ne algunes raons. Des de l'esquerra governamental, i per tant legisladora, aquesta ha estat tradicionalment una qüestió incòmoda. Parlar d'incivisme implica normalment haver d'apuntar cap a alguna banda i assenyalar culpables d'aquesta suposada davallada en valors cívics. Qui? Els nouvinguts, els que ja no ho són tant, els empestats d'un sistema escolar que no ensenya o que no integra o que no sap formar en valors? Unes lleis que no es compleixen per falta de voluntat, o per manca d'eines per fer-les realment coercitives o perquè hi ha altres prioritats? O perquè potser de l'incivisme, en forma de brutícia, escàndols al carrer, inseguretat o mala educació, en coneixem les seves manifestacions però en el fons no sabem com tractar-lo?

FA TEMPS QUE EL PRESIDENT PUJOL ens recorda la necessitat de parlar de deures i no només de drets; de parlar, en definitiva, de ciutadania. Tanmateix, ha calgut que arribés un Sarkozy disfressat de Napoleó, brandant el desafortunat racaille per la rodalia de París, perquè l'assumpte es replantegi. Novament els mitjans de comunicació tornen a parlar del respecte als professors, de l'ús del vostè o de la polèmica assignatura d'educació per a la ciutadania. El fet és que des de Quim Monzó fins a Terricabras passant per Cardús ja fa temps que es prepara el retorn dels valors com a tema rellevant. El problema aquí no són els ciclistes en bicing per la vorera, els joves que deixen la iaia a peu dret a l'autobús, o els graciosos que de matinada li arrenquen a la moto el retrovisor. Aquestes són només manifestacions. El problema fonamental és que l'educació en valors ha estat considerada fins ara una cosa carrinclona, incòmoda, fins i tot ideològicament connotada. Per als més intolerants, perquè el patrimoni de la moral cal trobar-lo en alguna doctrina única i suposadament vertadera. Pels pretesos liberals, de valors l'Estat no n'ha d'ensenyar perquè se suposa que ja els portem posats a sobre. I si, com veiem, no és el cas? La resposta queda a l'aire i mentrestant els nostres dirigents municipals descobreixen que l'incivisme molesta tant els votants de dreta com els d'esquerra, els liberals com els conservadors, els independentistes com els que no en són.

TOT PLEGAT ÉS LA CONSEQÜÈNCIA DE PENSAR, de la banda de l'administració, que hi ha esferes, com la de la ciutadania, on és perillós entrar-hi; i de l'altra, de la de l'administrat, que si la llei o el sentit comú cívic no s'apliquen, això vol dir que realment podem fer el que ens dóna la santa gana. O bé comencem tots plegats a donar-hi voltes i deixar de creure que amb més policia al carrer ho tenim arreglat, o ja em veig d'aquí a cinquanta anys com Indro Montanelli, l'escriptor italià que en les seves Memorias de un periodista recull "Prezzolini era molt conscient, com en sóc jo, de com d'incurables són certes lacres italianes, com l'absència d'una cultura moral i cívica". I abans "Prezzolini no era, com ho sóc jo, un antiitalià. Només era un italià decebut". Jo, la veritat, no voldria acabar els meus dies imitant-lo.