Espanya és una unitat de destí en l'universal, ho va dir Franco i ha de ser doncs veritat. Jo no vaig votar la Constitució per ser massa jove, i com jo milions de ciutadans d'arreu de l'estat, però això no sembla importar massa als que continuen amb el discurs de les essències i dels absoluts. Un discurs calcat, pel que fa als trets conservadors i immobilistes, a aquell de les unitats indestructibles i de les Espanyes que van des de Viriato al Cid i fins als nostres dies. Sota aquest prisma, que quedi clar, els Pares de la Constitució no eren altre cosa que eines de la divinitat per refermar aquest llaç, etern i inexorable, entre els pobles peninsulars.
Aquí, sembla obvi, la variable democràtica importa un rave. Parlem d'absoluts i no hi ha lloc per matisos ni frivolitats sufragistes com voler replantejar un model de convivència que ens insulta i ens agredeix. I per aquests setze ous, com el Reich de Hitler, Espanya ha de durar mil anys més, perquè alguns ho volen. Amb una constitució inamovible, un marc jurídic fixat i etern i uns quants que ens van repetint la cançoneta que el que Déu va fixar l'home no ho pot variar.
I com jo de bestieses me'n crec les mínims i ja posats a triar mitologies m'empasso les meves pròpies, em sento agredit a la intel·ligència cada cop que em vénen amb històries de democràcia teòrica però no exercida. Espanya és una presó de pobles i la retòrica de la inconstitucionalitat dels que volem canviar les regles de joc una presa de pèl. I creieu-me que jo també tindria ganes de parlar d'altres coses en aquest bloc però no vull oblidar el que han estat aquests dos anys darrers d'anticatalanisme mediàtic convertit en pura i simple arma política. Dos anys per a la vergonya i el record.
Publicat per dav, 16 Octubre 2007
