No vaig veure el famós programa "minuto de oro" per a Carod-Rovira. I no ho vaig fer perquè darrerament, tal i com estan els ànims a Espanya, no volia veure'm insultat en la persona de Carod. Sotmetre'm a una ració voluntària d'ignorància, maquiavelisme i mentida sobrepassa la capacitat del meu estòmac. La veritat, ja en tinc prou amb la que em toca viure de refiló a través dels mitjans de comunicació que consumeixo. El fet és que, sorprenentment, el líder d'ERC va triomfar i, deixem-ho dit, algun mèrit tindrà el seu flamant cap de premsa Pere Martí.
Tot plegat, just a tocar del congrés de demà. Espavilats en són. Sigui com sigui, el cas és que les emissores de ràdio encara van plenes de les paraules de Carod, els diaris comenten la jugada i els companys de feina a qui gairebé aquests dies no veig, me'n parlen. Lliçó pedagògica, fermesa de conviccions, confrontació valenta amb la falsedat i l'estupidesa agosarada. Tot molt bé i tot molt maco. M'ho he mirat per youtube i, certament, la reacció de Carod me l'esperava. Però em dol encara la imbecil·litat manifesta dels qui pregunten pel Barça a la futura Catalunya independent, o bé consideren que espanyolitzar els noms catalans és el més normal del món o, finalment, defensen que Carod és aragonès perquè ho han llegit per internet.De l'Espanya estúpida i analfabeta que alimenta odis i visceralitats no paga la pena parlar-ne més. Ja ho faig massa. Potser sí de la debilitat del discurs independentista. Com em deia un amic, i jo no sabria dir millor, el problema del catalanisme és que en som perquè Espanya no ens estima. Així és i així va quedar demostrat pel poc que he vist i escoltat al programa-entrevista a Carod. Aquest és el gran dèficit del nostre discurs: no volem ser espanyols, no per la bondat de ser catalans sinó perquè, parafrasejant a Monzó, "es difícil amar si no te aman". Per això, en política, anem sempre amb el cap cot i per això els bascos ens porten molts quilòmetres de distància.
