Ho deia l'ex-vicepresident del govern espanyol, Alfonso Guerra: l'espectacle del Tribunal Constitucional, cas que arribi a arreglar-se, deixarà greus seqüeles. Seqüeles en la imatge de la judicatura, seqüeles en la necessària presumpció d'imparcialitat i, per damunt de tot, seqüeles en la convicció cada cop més ferma que el braç judicial no deixa de ser la projecció jurídica de la correlació de forces política. En aquest sentit, avui assistim a un nou despropòsit: el Lehendakari basc va a judici per intentar avançar en la pau, per intentar evitar que ETA torni a atemptar. Hauria d'imputar el TSJB o l'Audiència Nacional a Zapatero per haver iniciat contactes amb ETA? Amb l'agreujant d'exhibició per la sol·licitud pública feta al Congrés?

Quin despropòsit, tot plegat! Vegem el cas de l'estatut. El Partit Popular intenta i aconsegueix apartar els membres progressistes de l'alt tribunal, respon la Generalitat amb un intent fallit de recusació d'un jutge conservador. Després arriba el torn del Govern socialista interessat que la broma estatutària no acabi de rodolar del tot pel terra. Ara sembla que hi tornarà el PP amb la possibilitat que l'immens circ de la justícia torni al punt d'inici tant bon punt el Tribunal Constitucional es quedi sense quòrum suficient. I tot, fixis bé, en relació a l'Estatut català, res a dir per part de conservadors i judicatura sobre la resta d'estatuts.

Espanya ja no és un país seriós jurídicament. La seriositat mediàtica va acabar amb la rebolcada del Govern González l'any 1996; la seriositat política, si mai va existir, va naufragar amb la vergonya de l'intent d'Aznar per amagar la veritat de l'11-M. Aquest any 2007 el desballestament de l'estat ha obert dos fronts nous de vergonya, dos fronts de difícil marxa enrere: el judicial i el relatiu a la relació entre Catalunya i Espanya. Catalunya mai havia estat menys respectada que avui en dia.