Maria Olivella
Barcelona
Malvisc a Ciutat Vella, un districte que va deixant de ser un barri per convertir-se en un parc temàtic. Desapareixen a gran velocitat les botigues on podíem comprar-hi el que ens feia menester, cremalleres i pantalons, allò que ens calia per cobrir les necessitats dels que hi vivim. Però ara en surten de noves i es tanquen les velles, i les que surten només serveixen perquè els turistes comprin i consumeixin. A gran velocitat desapareixen també els pisos de llogaters de sempre, per convertir-se en apartaments on els turistes passen uns dies, on criden i ho embruten tot. I desapareixen a gran velocitat –o algú vol que desapareguin– les persones que vivim al barri des de sempre; i per fer-ho no s’estan de res, i sobretot es practica l’assetjament immobiliari. Jo visc al carrer d’Avinyó en un pis llogat des del 1984, amb un contracte indefinit. Per fer-me fora de casa, l’administradora m’ha fet tota mena de tècniques de tortura psicològica: em talla l’aigua, m’amenaça amb l’expulsió per brutícia, com si patís la síndrome de Diògenes. Però no ha fet cas de cap de les meves demandes sobre les goteres, pudors i la manca de bústies.
He denunciat tot això davant l’ajuntament i ara, com a última novetat, em porta a judici i fins i tot m’ha posat un detectiu privat. És clar, la meva vivenda és un piset amb terrassa a Ciutat Vella i el lloguer que pago, tot i que per a mi és alt, per a ella és una pèrdua de temps si el compara amb el benefici que donen aquests apartaments per a estrangers. L’assetjament és l’esport més practicat a Ciutat Vella. No sé si els nostres polítics el pateixen. Si no el pateixen, ¿deu ser que no existeix?
El Periódico
20-11-07
