Amb la manifestació d’ahir i la del 18 de febrer de l’any passat, centenars de milers de persones han expressat la seva indignació de l’única manera possible: sortint al carrer al crit de “Som una nació i diem prou”. Primer va ser la retallada a l’Estatut i, ara, l’excusa ha estat el caos en les infraestructures. I totes dues reclamacions van estretament lligades. Tenim dret a decidir, i decidim que volem els instruments polítics necessaris per viure amb dignitat i amb el benestar que ens correspon i mereixem. Això inclou totes les demandes que es van llegir ahir en acabar la manifestació: volem més inversions en infraestructures, necessitem el traspàs de la gestió dels transports, exigim que es facin públiques les balances fiscals entre Catalunya i l’Estat espanyol i és imperatiu que la Generalitat recapti i gestioni els nostres impostos.
Orgullosos de ser catalans, ahir, l’ambient familiar, apartidista i cívic va ser el to dominant en tota la manifestació. Pares i fills, al costat de grups de joves, d’avis o d’organitzacions civils, es van manifestar per un sentit de dignitat. No hi va haver incidents, i les proclames, pancartes i eslògans que es van sentir durant tot el recorregut de la marxa van ser pacífics i respectuosos. Alguns portaven senyeres estelades, mentre que també es podien sentir converses en castellà i, de fons, ressonaven les tenores. El to incloent de la manifestació l’exemplificava la presència al carrer dels expresidents Jordi Pujol i, especialment, Pasqual Maragall, que d’aquesta manera posava en entredit la línia oficial del PSC.
I ara, què? Això no es pot quedar aquí. No poden passar desapercebudes les queixes de centenars de milers de persones. L’exigència de més autogovern i millors serveis és sobre la taula, i ho reclamen des de fa temps tots els partits polítics, menys el PP i Ciutadans. Els nacionalistes, independentistes i catalanistes que fa anys que sumen majoria al Parlament de Catalunya, i que en tantes ocasions han estat i són claus al Congrés de Diputats, haurien d’actuar en conseqüència. Ahir al carrer es va dibuixar una majoria clara, disposada a reaccionar quan cal. La gent empeny, ara correspon als polítics donar una resposta a l’exigència ciutadana.
Avui
2-12-07
