És trist però la globalització ens ha robat el plaer de viatjar. Sens dubte, encara hi ha paradisos perduts, espais més enllà del que és conegut i apareix en les guies de viatges. Però, reconeixem-ho: el turisme tal i com el practiquem la majoria de nosaltres ha anorreat el sentit del viatge. Avui en dia viatjar consisteix en encabir en un espai d’unes poques setmanes una maleta, uns estalvis i un destí al qual puguis arribar en un cop d’avió.

La globalització ha acabat amb la distància física però també amb la mental. Fascinats per la idea de la llunyania i una falsejada sensació del divers, emprenem viatges d’hores per creuar oceans en avió i, efectivament, vencem la distància amb facilitat però matem en el mateix moment la idea d’allò veritablement diferent. S’imposa la necessitat de recuperar la noció de la distància, de superar la falsa sensació d’homogeneïtat que els patrons de consum i l’urbanisme d’aeroports ens ha anat imposant.

Desitjaria embarcar-me en un vaixell d’aquests que recorre el mar a trenta nusos per hora, fer a cavall o en carreta el camí que seguia el rei Jaume per anar de Barcelona al castell de Monsó. Viatjar en autobús per l’Àfrica com feina Kapuscinsk, recórrer Egipte com Agatha Christie, anar fins el cor de les tenebres com Joseph Conrad o simplement creuar l’Atlàntic en dirigible o en vaixell com en el temps d’entreguerres. El més fomut de tot plegat és que aquest és un viatge que, a hores d’ara, ja res té a veure amb els diners que tinguis sinó amb el teu estat d’ànim i el teu esperit vital. No sé si estem preparats per això.

Publicat en 10 Febrer, 2008 per desdesants