El parc central del Poblenou ha obert definitivament les portes el diumenge 6 de maig per acollir una gran riuada de ciutadans. Els veïns, desitjosos i sobretot encuriosits per conèixer el secret que amaguen els quatre contorns fortificats en que ha quedat dividida la zona verda promesa fa més de 10 anys, van fer petits els accessos al parc i van gaudir d’un esplèndid matí de primavera amenitzat per activitats i jocs diversos, acabant amb una també multitudinària arrossada popular.

L’equip municipal de Jordi Hereu va voler celebrar d’aquesta manera amb la màxima pompa i amb gran difusió a tota la ciutat el final d’una obra que considera emblemàtica per la seva transcendència urbana, però també estratègica pel que fa a la necessitat de prestigiar la imatge d’un consistori massa contestat en els darrers anys per les seves obres al 22@, sovint titllades de condescendents amb l’especulació; per la manca d’una política eficaç i a temps d’habitatge social; pel seu menyspreu amb el patrimoni industrial del Poblenou i Can Ricart; i per l’actitud xulesca, desafiant i desatinada d’alguns regidors de l’etapa Clos i que no sembla ara del tot esmenada per exemple al districte de Sant Martí.

Si a això se li suma la polèmica encara no tancada del recorregut urbà de l’AVE i, ara més darrerament, l’angoixa per la manca de pluges, s’entendrà que la celebració era doncs ansiejada des de l’ajuntament. Però Hereu va saber esperar fins després de les eleccions del passat 9 de març per fer brillar amb llum pròpia la seva presencia inaugural al Poblenou, un barri de la ciutat que ha estat especialment crític amb la gestió municipal (cal recordar el decret de divisió del Poblenou en cinc barris en contra del parer dels veïns) cosa que es va notar a les eleccions d’ara farà un any.

El dia abans de la inauguració l’alcalde va visitar el parc amb l’arquitecte Jean Nouvel i els mitjans de comunicació per fer declaracions, però ho va fer a porta tancada i sense públic pel temor de possibles crítiques. L’equip de Hereu no ha sabut fins ara respondre amb arguments a aquells que li retreuen aquesta obra que és elitista i conceptualment errònia per l’emmurallament d’un espai públic tan cèntric, per la seva fragmentació que mostra una incapacitat tècnica per resoldre la vialitat en una zona estratègica del districte, i per no haver volgut incorporar al parc els equipaments del conjunt patrimonial de Can Ricart, fet que mostra que la mal tancada ferida amb els ciutadans no cicatritza. El remat final que deixa l’alcalde sense munició és la manca de model participatiu que és el que ha fet que l’ajuntament restés tot el temps insensible a l’opinió ciutadana. Bastant més que un símptoma indicatiu del tarannà de l’alcaldia de Jordi Hereu que no ha sabut encara corregir

Jordi Hereu s’ha passejat però en aquesta ocasió de forma triomfal i del bracet del seu regidor Francesc Narváez, el més antic del seguici municipal, acompanyat de tinents d’alcalde i de regidors de l’oposició per, aparentant una imatge de consens, donar-se allò que es diu un bany de masses, somrient i cercant amb l’ocurrència la complicitat de la gent. De fet, la comitiva que encapçalava l’alcalde ha fet una passejada quasi de revista militar pel parc davant la mirada encuriosida d’alguns i atònita d’altres, i erigint-se ell i el grup de representants municipals com a protagonistes d’excepció de la jornada. I cal preguntar-se si algú que ha decidit gastar vint milions d’euros, pel cap baix, del diner públic en una obra pública té dret a fer-ne apropiació mediàtica. Dit d’una altra manera, uns servidors públics han de sotmetre’s a la pedanteria que significa presentar-se com a benefactors socials? Com a colofó, una tanda de discursos que va situar a l’alcalde i el regidor com a figures centrals del dia, i en la qual no es va deixar parlar a les entitats veïnals que formulen crítiques a l’obra que s’inaugurava.