Quatre de cada deu habitants del Cap i Casal afirmaven que podien conviure amb problemes acústics a casa seva

Lluís-Anton Baulenas, Quadern de ciutat (Avui)

Si un surt de Barcelona per l’avinguda Meridiana veurà que, passat Can Dragó, a l’alçada, més o menys, d’on va a desembocar l’avinguda Rio de Janeiro, hi ha un edifici nou. És un bloc de pisos sobri d’aquest estil compacte i de maó claret, l’exponent més sinistre del qual és la nova Ciutat de la Justícia. L’esmentat bloc, apaïsat, és gegant, monumental. És a dir, ocupa terreny, però no alça gaire el vol. En qualsevol cas és molt gran. Deu contenir un munt de pisos. Com que la construcció, per molt poquet, és d’abans de l’Era de la Gran Crisi hem de suposar que devia vendre’s amb una certa alegria. I, per tant, que hi havia una certa alegria en el moviment de compradors. I aquí comença el misteri: qui podria voler entrampar-se fins al coll amb una hipoteca per comprar un pis literalment enganxat a una de les vies -més aviat autopista- de més trànsit de Barcelona durant tots els dies de l’any?

Els promotors van pensar que interessaria a moltes persones i van arriscar-se a construir el megabloc. I moltes persones, pel que sembla, van decidir que el soroll i la pols inherents a la localització eren mals menors i que, per tant, els interessava.

Molt bé. Ara resulta que el Col·legi d’Enginyers de Telecomunicacions acaba de presentar un estudi on confirma tot de dades ja sabudes (que som una de les ciutats més contaminades acústicament d’Europa), però n’hi ha de noves i curioses.

Per exemple, han fet una enquesta als ciutadans de Madrid i Barcelona. Simplement demanaven a la gent si tenia la percepció que el soroll ambiental era molest.

Deixant de banda la qüestió anecdòtica que els barcelonins, segons la seva percepció, pateixen més el soroll que els madrilenys, l’interessant era que quatre de cada deu habitants del Cap i Casal afirmaven que podien conviure amb problemes acústics a casa seva. Ara s’entén l’èxit del megabloc de la Meridiana: els barcelonins són conscients del soroll, però l’accepten, hi conviuen i, posats a decidir, s’estimen més perdre qualitat de vida per aquesta banda i guanyar-la per una altra (per exemple, en el fet de viure al barri). Amb un doble vidre i apujant el volum de la tele, ja som al cap del carrer. No és això. Quan en un restaurant s’ajunta una colla una mica nombrosa per sopar resulta que, sense que ningú parli fort, allò acaba sent un guirigall de crits. A la ciutat li passa igual, arribarà un moment que estarem tots sords.

És clar que potser no és tan dramàtic. Pot esdevenir un nou atractiu turístic. Ens posem tots a aprendre el llenguatge dels signes i obrim un nou front en la guerra per la captació temàtica dels turistes. Tenim guanyats els clients dels creuers, el públic gai, etc. Ara toquen els sords.

Sords d’arreu del món: Barcelona us espera fraternalment.

barcelonaldia | Abril 20, 2008