Barcelona va estar a punt de morir d’èxit. De tant disseny i tant rànquing internacional no tenia en compte les necessitats quotidianes dels ciutadans. Però acaba l’estiu naufragant en un mar de mostres d’incivisme i de turistes
Senyores i senyors, tanquem la barraqueta. Tothom a treballar. Això sí, Barcelona no tanca. Ja ens hi hem acostumat: la ciutat fa uns quants anys que sembla sempre de vacances, amb tots els seus visitants: els ocasionals tan pintorescos, els que s’hi estan uns quants mesos i et donen la culpa d’existir perquè parles en català i això no ho tenien previst, i els seus ciutadans naturals, atrapats, com sempre, en la contradicció: com continuar munyint la vaca a fons sense que es noti i, alhora, no passa tanta vergonya amb la degradació ambiental. A part, no cal dir-ho, dels rectors municipals, impregnats fins al moll de l’os de bonisme, que l’únic que provoca és que reaccionin tard i malament a la realitat, que sempre corre uns quants quilòmetres davant seu. És per això que fan normes i normes sabent que seran incapaços de fer-les complir. I no solament això: ni tan sols seran capaços de respondre amb eficàcia davant la denúncia ciutadana.

Barcelona, pel seu caràcter llatí, sempre ha estat una ciutat amb un fons liberal molt considerable. Mai no ens han inquietat les putes de la Rambla, fins ara, que hi ha màfies, són agressives i roben. No molesta tant un individu que es passeja despullat amb una argolla a la punta de la cigala com masses de gents suades, mig despullades, amb peus bruts a causa de les inevitables xancletes de dit ficant-se a tot arreu cridant i fent rots de sangria. Barcelona ha entrat definitivament en la categoria de metròpoli multiracial, oberta tot l’any amb un component turístic únic: és una gran ciutat amb una oferta lúdica de platja de primer ordre que no existeix enlloc d’Europa i en molt pocs llocs del món. Això ens ha agafat per sorpresa a tots.
Tot just ara ens estem començant a adonar que deixar barra lliure als visitants no era la millor opció. L’Ajuntament comença a entendre que sense un mínim de fermesa (a costa de la imatge bonista) no se’n sortirà. Els particulars també comencem a entendre que renunciar a la quantitat a favor de la qualitat no són només simples paraules.

Setembre, 2009
(Avui)